A la història de
les exploracions garrafenques tenim dos punts no gaire clars als quals de
moment no s’ha donat cap explicació convincent. El primer, el suposat
esfondrament del tercer pou de la Ferla. El
segon, la suposada existència del llac terminal al Bruc.
segon, la suposada existència del llac terminal al Bruc.
Per més que
observis el segon pou no es veu cap indici de la possible existència d’un llac
a èpoques recents, ni a les parets ni al terra. A més, la base està ocupada per
una acumulació de pedres que algú ha intentat desobstruir aconseguint
aprofundir uns metres. Un terreny així no podria retenir l’aigua, perquè,
possiblement, la cavitat continua però nosaltres no podem passar. A més, les
filtracions i degotalls al pou final són importants, però aquesta aigua no
s’acumula, continua cap avall filtrant-se entre els blocs.
També és possible
que la percepció que va tenir Font i Sagué hagués estat alterada per altres
problemes com el cansament, la manca d’il·luminació, la tensió del moment...
baixar un pou com el del Bruc amb els recursos de l’època seria una tasca
realment emocionant, i considerant a més, la idea que existia a l’imaginari
popular sobre els avencs, més encara. Algunes estimacions de fondàries
realitzades en aquell temps han estat més que optimistes, el mateix podria
haver passat amb l’esmentat llac. Més toll que llac, en tot cas.
El 24 de juliol de 1898 Norbert Font i
Sagué davallà per primera vegada l’avenc del Bruc. Durant aquesta exploració
Font va descendir un primer pou de 98 metres per una feixuga escala de corda i
fusta. Un cop al fons, i després de seguir una galeria en pendent descendent
els exploradors es trobaren davant una nova vertical. Font començà a davallar
aquest nou pou, quan va arribar a la fi de l’escala, dempeus a l’últim graó, va
encendre un llum de magnesi i just per sota d’ell va observar, majestuós, un
llac d’aigües tranquil•les que en reflectien la seva imatge, al no disposar de
material per a navegar per llac, l’expedició es retirà tot efectuant una
topografia del lloc i deixant constància de la descoberta per a les generacions
posteriors.
A banda de
tot això, el Bruc és un dels pous més carismàtics del massís, al qual sempre em
fa gràcia tornar. I l’he visitat un munt de vegades ja. El passeig val la pena,
encara que vagis carregat.
